Gralles i timbals | borinots.cat

Gralles i timbals

Gralles i timbals

Presenciar una actuació castellera sense escoltar l’espinguet de les gralles i el terrabastall del timbal acompanyant el castell. Aquest binomi, “castell – gralla” ja fa segles que funciona, ja sigui per raons pràctiques, funcionals o fins i tot estètiques; a més l’evolució de la gralla i dels castells han anat lligades de bracet, m’explico: En primer lloc el “Toc de Castells” és una guia per tots els castellers per saber com va el castell: en el moment que sonen gralles es dona per vàlid l’intent, quan l’anxaneta fa l’aleta els grallers toquen un motiu melòdic concret i quan es finalitza el castell també es toca un altre motiu mèlodic, a mode de coda. A més existeix una pràctica molt comuna de ralentir el tempo o accelerar-lo per motivar o ajudar als castellers.

Els castells tenen uns 200 anys d’història i, més o menys, coincideixen en els mateixos anys en que es troba per primer cop la paraula “gralla” en diferents documents (bàsicament rebuts de Festa Major); els ubiquem geogràficament a la “Catalunya Nova” és a dir: Camp de l’Avellana i Penedès.

Després d’aquest primers anys de popularització de la manifestació entre mitjans i finals del s. XIX arriba el que es coneix com la primera “edat d’or” dels castells, amb un anys de diferència finals del XIX principis del XX les gralles viuen la seva particular “edat daurada”: es professionalitzen grups i es perfeccionen les prestacions tècniques de l’instrument de manera que es crea un repertori de cançons de moda i obres de concert, que son les que avui dia denominem com a tradicionals, adoptant la formació de tres gralles llargues (una d’elles fent el “baix”) i timbal de llautó i fent tot tipus d’actuacions: acompanyament de seguicis festius i castells, oficis, concerts i balls de Festa Major.

Els castells entren en decadència a principis del s.XX i les gralles segueixen els mateixos passos: apareix en escena una nova formació instrumental les orquestrines de festa major que releguen les gralles a només la funció més protocolària. Sortosament mai moren els castells, ni d’altres manifestacions festives que necessitaven gralles (Balls de Bastons Penedesencs, els Gegants de Reus i la Moixiganga de Sitges) i això permet que la gralla sobrevisqui durant bona part del s.XX. Per tant crec que podem afirmar que no ha mort l’instrument gràcies als castells.

Els anys difícils passen i torna la democràcia i amb ella una explosió de diferents manifestacions de cultura popular, gegants, castells, grallers… a mitjans dels 90 es produeix el gran “boom casteller” i es tornen a assolir els castells anomenats de “gamma extra”. Les gralles també viuen un boom, tothom s’atreveix a tocar la gralla i a tocar-la al carrer… Això genera vàries coses positives, com la recuperació de l’instrument, de bons constructors, de nou repertori i de mètodes i escoles d’aprenentatge, però també genera una part molt negativa: la popoluarització de l’instrument fa que molt sovint es sacrifiqui un mínim de qualitat musical i s’opti per convertir-la en un instrument “de segona” que no fa falta “estudiar” i l’important és fer “gresca i xerinola”.

La colla desde la seva creació sempre ha disposat d’un grup propi de grallers i, tot i que sempre hi ha hagut una gran rotació de persones, en 15 anys més de 50 músics hi han tocat, sempre s’ha cuidat l’aspecte musical assajant i aprenent plegats, transmetent els coneixements propis dels uns als altres.

Actualment gaudim d’una salut excepcional: 14 grallers i 2 timbalers que toquen (o poden tocar) a plaça i n’estem formant a 6 més; estem incorporant nou repertori i hem generat diferents iniciatives com les colònies de grallers i timbalers o el nostre particular espectacle a la diada; tot això és degut en part a la joventut dels grallers i la implicació que com a col•lectiu tenim a la colla.