Experiències | borinots.cat

Experiències

Experiències

Fent el resum de 10 anys de cap de canalla han sortit 4 valors: empatia, sentiment de grup, confiar i futur. Són quatre valors que considero que tot responsable de canalla i membre de la canalla ha d’afegir al lema de “Força, equilibri, valor i seny”. Per explicar millor aquests valors, he inventat noms ja que el que vull transmetre en aquestes experiències és el resum de moltes altres viscudes però que per raons òbvies, no es poden plasmar. L’important no és amb el qui sinó el què.

 

EMPATIA

– Qui fa el pilar caminant, que me l’enduc cap a fora– em pregunten l’Alba i el Serrat, sempre atents als inicis d’actuacions, quan jo estic pensant en altres coses. Senyal que l’actuació començava, un gran dia ens esperava.

A la plaça, Vilafranca, Capgrossos, Xiquets de Tarragona i nosaltres, un cartell de Tot Sants típic però que sempre dóna actuacions distretes.

–Guiu, estic nerviosa, em pots ajudar?– em diu l’Esther amb cara d’espantada però convençuda del que demana. De nenes n’hi ha de molts estils. N’hi ha que porten el neguit per dins, n’hi ha que el porten per fora, n’hi ha que fan veure que no estan nervioses per por de demostrar-ho... jo sempre he preferit les nenes com l’Esther, que volen conèixer els nervis, els volen domesticar per poder-los controlar millor. Tenir por és una cosa natural, però saber controlar-la és ser valenta.

Mentre a la plaça els Castellers de Vilafranca comencen a lligar el peu d’un 3 de 10 i a la porta de la zona de canalla, com de costum quan actuem a la plaça de la Vila, hi ha batzegades per agafar la millor posició per veure el castell, l’Esther, començant per aquesta pregunta, va acabar ensenyant-me com d’interessant és comprendre les necessitats de tothom, com se n‘aprèn escoltant, per molt petits que siguin els professors.

–I tant, sóc aquí per ajudar-te, què necessites?– aquesta va ser la meva resposta. Ben convençut però sense saber massa per on em sortiria, preveient la possibilitat de no poder veure el tan esperat 3 de 10 de Vilafranca.

–Podem anar a algun racó aïllat de la plaça i m’ajudes a visualitzar els grans castells que farem avui? A gimnàstica ho faig i m’ajuda, ho pots fer amb mi i l’Alícia?– l’Esther ja s’havia encarregat d’agafar l’Alícia (suposo que era la dos a qui més confiança li tenia) i la pobre Alícia feia la mateixa cara d’espantada que jo, no sabíem el que ens esperava.

–Per suposat, què hem de fer? Tu manes– Sense pensar-m’ho, així vam fer.

Ens vam posar a les seves mans per tal que ens anés donant les instruccions necessàries per dur a terme aquest ritual. Un ritual que jo mai no havia aplicat als castells i només havia vist fer a la saltadora de salt de perxa Yelena Isinbáyeva posant-se sota una manta abans de saltar.

Vam buscar un racó (dins la zona de canalla perquè a fora no s’hi podia sortir). Per sort, a la zona on estàvem hi havia com una habitacioneta especial per visualitzacions! I allà vam seguir les instruccions. Van ser fàcils. Ens vam agafar tots tres de les mans, vam tancar els ulls i vam pensar en els castells, pas per pas, pensant que tot anirà bé (o potser no, encara no tinc clar què visualitzaven elles) en silenci, fins que el cap d’uns 5 minuts l’Esther va manar el final.

–Molt bé, ja hem acabat el primer castell, ara anem a pel segon– així de contundent va ser l’Esther, una nena d’11 anys, privant-me de veure possiblement el moment més important de la temporada castellera per fer-me fer una cosa que només havia vist fer a esportistes d’elit que catalogava com a “especials”. Jo, per error, ja ho havia visualitzat tot, no havia pensat que ella aniria marcant els passos de cada castell, però no li vaig dir res.

–Ok, doncs som-hi– va ser la meva resposta. Vam seguir agafats, amb silenci i desconnectats del que passava a fora. Només comprenent la necessitat de l’Esther i compartint-la.

Així vam acabar fent amb els tres castells (els pilars no son necessaris, va dir).

Segurament, per no dir segur, ho puc definir com un dels moments més bonics de la meva experiència com a cap de canalla. Dues nenes i jo, aïllats del momentàs que s’estava vivint a fora, pensant en silenci. Mai no hem tingut la necessitat de saber què havia visualitzat cadascú, per mi l’important va ser poder donar suport a l’Esther. Haver entès el que necessitava i sobretot que comptés amb mi. És per aquest motiu que com a cap de canalla m’ha agradat assistir a espectacles, pastorets, balls o qualsevol esdeveniment que sabés que al membre de canalla li feia il·lusió que hi anés. M’ha agradat anar-hi i de tots en podia treure alguna cosa curiosa, alguna cosa que em fes comprendre cada nena.

 

 

CONFIANÇA

Hem acabat de fer la soca i com hem decidit a tècnica, si la soca sortia com havia de sortir, dissabte a la tarda, a Tarragona, anirem a fer una actuació de màxims.

Jo, igual que quan era petit, per afrontar un castell amb garanties, necessito estar-ne convençut. La diferència respecte quan era petit és que necessitava estar convençut jo sol, ara necessito estar-ho jo i veure la canalla convençuda. Potser en ocasions, igual que quan era petit, necessito que em convencin!

Aleshores, ara ja fa uns 22 anys, el cap de canalla ens reunia al mateix assaig als components que havíem d’afrontar aquell castell i ens explicava els plans de cara a l’actuació. Si he de ser sincer, no recordo massa quines eren aquelles paraules que ens deia el cap de canalla (sí que recordo que algun dels caps que he tingut, mentre ens deia les paraules, podia fumar-se varis cigarretes... més endavant he entès per què ho devia fer!). Dic que no recordo les paraules perquè la veritat, no m’importaven massa... el meu objectiu durant aquells 30-50 minuts que podia durar la xerrada era convèncer-me a mi mateix a base de mirar la cara dels dosos que més confiança em donaven. La Lídia, quan fèiem el primer 5 de7; el Pere, quan fèiem el primer 2 de7; el Sergi i l’Aleix, pel primer 4 de 8...

Jo crido la Júlia, l’Alícia i les petitones per explicar-los el pla per a l’actuació. L’objectiu d’aquesta xerrada és, d’alguna manera o altra, acabar de convèncer-me o convèncer-les. A mi, com sempre, m’agrada anar al gra, dir que la tècnica ha considerat que el castell està ben assajat, que s’han fet les proves necessàries i que la intenció és intentar-lo aquest dissabte.

Aquell dia, però, va ser diferent a les anteriors vegades. Aquell dia vaig rebre una resposta de la qual no me n’oblidaré mai, vaig aprendre què vol dir confiar.

–A la tècnica hem parlat que tenim els castells preparats per dur-los a plaça aquest diumenge, però com sabeu, a mi m’agrada consultar-ho tot amb vosaltres. Com ho veieu, n’esteu confiades?

–Guiu, és clar que n’estic, de confiada!– va dir la Júlia amb veu desafiant, com considerant la pregunta impertinent i sense necessitat -  si tu em dius que farem aquest castell perquè tu hi confies, per què no ho hauria de fer jo si confio amb tu?

 

Conjugar el verb confiar en una mateixa frase tantes vegades només podia ser símptoma d’èxit. El meu subconscient afrontava aquella xerrada igual que quan era petit, amb la necessitat de veure les cares (ara ja no de les més grans sinó de les més petites) i convèncer-me. Amb una sola frase de la Júlia en vam tenir suficient, aquesta frase em quedarà per a tota la vida.

 

 

GRUP

Hem acabat una reunió amb l’equip de canalla. Com sempre, ens hem marcat uns objectius, objectius que ens permetran arribar a fer una grandiosa temporada. Amb l’equip de canalla sempre ens obliguem a marcar-nos objectius on el mitjà per aconseguir-los a l’assaig, mai en una actuació. L’assaig el podem “controlar” nosaltres, però l’actuació no.

Considerem, però, que aprofitant que d’aquí a dues setmanes és l’última actuació a casa de la primera part de temporada, si fem un petit “intensiu” podríem aconseguir una gran fita.

Així doncs, per intentar-ho, parlo amb el Joan, el pare de l’Èlia i li demano si podria venir a assaig de pilars les dues setmanes que queden. La seva primera reacció és de sorpresa, però ràpidament contesta amb un contundent:

–I tant, si podem vindrem demà mateix, a l’Èlia li farà molta il·lusió.

Així doncs, el camí per aconseguir la fita estava clara.

–A l’Èlia li ha costat dormir avui, estava nerviosa, pobreta... – em comenta l’Alba que li ha dit la mare.

Els assajos van anar bé i amb aquest objectiu vam anar a l’actuació. El cartell que portàvem era fort i el resultat de l’actuació no va ser menys. Ara bé, acabat el pilar de 7, encara ens quedava el que per l’equip de canalla i la canalla era l’objectiu del dia. Fer molts pilars de 4 amb moltes cares noves i amb moltes cares que, per raons d’exigències del calendari, són menys habituals a les actuacions però importantíssimes en tots els nivells per tal de poder afrontar grans castells amb garanties.

L’Èlia estava nerviosa. Després d’anys assajant, ajudant en tot el que pot, treballant per perfeccionar poms de castells grans que el dia de l’actuació sabia que no hi podia pujar, complint petits objectius cada assaig... avui es podia estrenar per primera vegada a una actuació i, com ella, vàries nenes més.

–Puc acompanyar l’Èlia? – em preguntava l’Esther, que volia que tot sortís bé.

–Sí, però ajuda-la perquè no estigui més nerviosa del compte– li vaig contestar, agraint el gest.

 

Tots els pilars van sortir com una seda, i per molt que en ocasions costi d’entendre, tot i fer una actuació brillant i amb castells punta, el moment de més il·lusió, de més nervis, de més cohesió entre la canalla i entre l’equip de canalla i del qual més orgullós n’estic va arribar en els pilars finals.

Amb aquests anys, he vibrat (a la meva manera, hehehe) amb tots i cadascun dels grandíssims castells que hem fet, que n’han estat una bona pila, però deixeu-me que us digui que un dels moments més emocionants per a mi i que m’han robat més el cor, és la ronda de pilars d’algunes actuacions. Aquelles rondes de pilars, on en els pilars de quatre s’estrena algun nen/a... moltes vegades els més petits per iniciar-se, però sovint, també, aquells, que per mida o per qualsevol altre motiu, no seran titulars dels grans castells, però que vibren amb ells i senten el color de la camisa com la resta. Petits i petites que no són tan protagonistes actius com la canalla que puja físicament dalt dels nostres castells, però que piquen pedra cada dimarts, divendres i diumenge,  aguantat, acompanyant, aprenent, entenent la situació.... Creieu-me que és un moment màgic, i no només per la justícia que es fa amb el nen/a en qüestió, sinó per com ho vivim com a col·lectiu, la canalla animant, alegrant-se i reconeixent la feina anònima d’aquest tipus de canalla. Des d’aquí, el meu petit homenatge als tants i tants nens i nenes que han passat per la canalla anònimament, però que han suat, col·laborat i sabut estar. Sens dubte que tenen un paper important en el que siguem i en el qui som.

 

FUTUR

Per explicar aquest valor, he volgut ajuntar dos casos que em van passar amb poca diferència de temps i que em van fer reflexionar per treure’n les meves conclusions.

Tots Sants del 2015, després d’haver segellat una magnífica actuació a Vilafranca. La colla eufòrica crida:

–No n’hi ha prou, volem el cinc de nou!

La canalla més menudeta, igual d’eufòrica, respon:

–Ja n’hi ha prou, NO volem el cinc de nou!

Aquell dia havíem fet una magnífica actuació a Vilafranca i, com es normal, l’eufòria d’una colla embalada ens va portar a aquells crits, molt positius per mantenir la il·lusió dia rere dia.

En acabar el dinar, després de fer unes ballaruques al mateix local del dinar, molta gent amb la qual em creuaven deien: “Se’t gira feina per convèncer aquesta canalla, eh!”. “Quina pena, perquè la nostra canalla no es tan “hooligan” com la de les colles de Valls?”. “A mi m’agradaria que baixessin dels castells cridant eufòriques i que en tocar a terra demanessin fer el castell un pis mes alt”... Tots ells des del positivisme i amb to simpàtic però amb una mica de picaresca.

Al cap d’uns dies, vaig viure una situació molt semblant.

Vam anar a Terrassa i tot i que a nosaltres no ens va sortir una bona actuació, en aquella plaça es va viure un moment històric que meravellava tot el món casteller: el primer 4 de 10 amb folre i manilles de la història!

Mentre la plaça cridava eufòrica la carregada d’aquell històric 4 de 10 malva, a la carpa de la canalla les mes petites jugaven a veure qui es tapava més amb les motxilles o fent jocs picant amb les mans, semblant que no els interessava massa el que passava a fora.

–Quina canalla més poc castellera que tenim...– es va dir –No els interessa ni un 4 de 10...

No m’amagaré, aquestes dues situacions viscudes amb poc temps i que no m’havien passat amb els anys anteriors em van fer pensar.

Som una colla diferent, som una colla de barri on, per sort, entenem l’activitat castellera com a activitat familiar. Això ens ha fet que en els últims anys, el model de canalla ha anat tendint a un grup on part de les nenes són filles de castellers i castelleres. Que han viscut tota la vida envoltades de fotos de castells, que han mamat castells i que per a elles el món dels castells ha format part de la seva vida. Els agrada fer castells, però al començament, amb un 5 de 6 ja s’ho passa bé. Ara bé, ha de ser de color gris. No tenen aquell punt eufòric que els fa sortir la necessitat de superació.  No es defineixen com a “hooligans” dels castells, però porten l’ADN de la colla dins. Prefereixen veure la seva companya fer un pilar de 4, que el castell més històric que hi ha fet per una altra colla. Van a les actuacions a fer castells, però no els demanis que vibrin amb ells. De ben segur que amb els anys aniran agafant mes afició als castells, més ganes d’autosuperació i anirant traient un esperit mes eufòric i menys conformisme, però no se’ls ho pot exigir.

Una altra part d’aquest grup sí que seran nenes que han entrat a la colla perquè elles ho van demanar als pares, amb ganes de fer castells, de conèixer aquest món. Aquestes segurament són les que posaran la seva vesant més eufòrica.

Ara bé, cal remarcar que, per sort, els comportament de l’avui formarà part de la colla del demà i això és important que ho tinguem en compte, el futur de la colla ho són tots. Amb l’eufòria d’unes i el sentiment de colla de les altres aniran creixent i formant el que a dia d’avui coneixem com els Castellers de Sants, la nostra colla.