Fa 15 anys els Castellers de Sants van fer una clara aposta per la seguretat en convertir-se en la primera colla que incorporava un casc per a la canalla. Va ser el 8 de maig del 2005, en un 4 de 8, a l’actuació del XIIè Aniversari. En aquell cas va ser un casc de taekwondo, ja que encara no estava desenvolupat el casc casteller.

Tres persones que van estar involucrades en aquella fita van ser Carme Bernet, presidenta de la Colla els anys 2005 i 2006, Miquel Botella, cofundador de la Colla i promotor del casc, i Jaume Rosset, director mèdic i científic de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya entre el 2004 i 2012. Totes tres s’han trobat en la xerrada sobre els 15 anys de la introducció del casc.

El record i els motius d’aquell pas

En el transcurs de la sessió, Bernet recorda aquell 4 de 8 com “un canvi important, amb tota la reflexió prèvia que es va fer”. Aquest pas va arribar després de dues lesions greus que havia patit la Colla en els últims anys. Per aquesta raó, Botella creu que també es va fer “per un tema de supervivència” i que amb allò “ens hi jugàvem una mica el futur de la Colla”.

Per la seva banda, Rosset exposa que “el món casteller anava al ralentí i una part anava marxa enrere”. I creu que si el casc avui és una realitat, en part és per la iniciativa dels Castellers de Sants que “davant d’una problemàtica determinada, en comptes d’amagar el cap sota l’ala o pensar que és impossible, impulsen canvis”.

Els de la camisa grisa ja feia un any que assajaven amb el casc – just després de l’accident de 2004 – fet que, segons Botella, “vol dir la situació de gran preocupació que hi havia a la Colla”. Finalment, el 2005 es va decidir que l’aixecador i l’enxaneta durien casc en els castells de vuit.

“A la Colla hi havia el rum-rum que l’estudi no acabava d’avançar al ritme que tocava”, exposa Botella. És per això que creu que “el fet de posar-se’l a plaça va ser una certa provocació perquè l’estudi ja estava en marxa”. Tot i això, Bernet afirma que “les persones que hi érem fa 15 anys tenim molt clar que vam fer bé aquest primer pas”.

L’estudi del casc

El maig del 2005 també van començar les converses de la CCCC amb NZI per desenvolupar el casc. “Si ells no ho haguessin volgut o no ho haguessin pogut fer avui no tindríem el casc”, assegura Rosset. Alhora, també afirma que, més enllà dels reptes tècnics, al final “va ser molt més complexa la cursa d’anar esquivant les adversitats (del món casteller) per tirar endavant”.

En un inici, moltes colles van decidir no apuntar-se a l’estudi del casc. A l’estiu del 2006, però, la mort de Mariona Galindo, canalla dels Capgrossos de Mataró, va desencadenar que totes les colles decidissin incorporar el casc a la seva canalla.

Al llarg dels anys l’eficàcia del casc ha quedat comprovada. “La dada més significativa és que des de la implantació del casc no hi ha hagut cap lesió greu en el cap dels nens”, exposa Rosset. A més, creu que sobretot canvia la percepció que té la societat sobre els castells. De fet, recorda que era tan adversa aquesta visió que diverses vegades la Societat Catalana de Pediatria es va mostrar desfavorable al fet que els nens participessin en els castells.

Els nous reptes del món casteller

Actualment el món casteller també afronta altres reptes en matèria de seguretat. Rosset manifesta que “el món casteller és molt immobilista i li fa por el canvi”. En el cas del collaret cervical, a més, també hi ha altres dificultats tècniques. Sobre la soca a l’antiga, en canvi, diu que té “el convenciment que quan tinguem prou dades s’acabarà implantant pel seu propi pes”, tot i que critica que diverses colles no ho hagin provat.